Interpretació en llenguatge de signes de Untitled de Matt Mullican Desobediències i resistències Marina Abramović , Teresa Correa, Itziar Okariz, Regina José Galindo, Matt Mullican, Shirin Neshat, Jürgen Klauke i Sigalit Landau Comissari: Adonay Bermúdez De l'11 de juny al 29 d'agost de 2021 Inauguració, divendres 11 de juny a les 19h Bòlit_LaRambla, Bòlit_StNicolau i Bòlit_PouRodó Cada institución en la actualidad se basa en la violencia; nuestro medio social está saturado de ella. En tanto exista tal estado de las cosas, tendremos las mismas posibilidades de parar las cataratas del Niágara que de acabar con la violencia.[1] Després d'un segle XX de violència materialitzada en conflictes i revolucions, ens endinsem en un segle XXI que es retorça fins al paroxisme provocat, en part, per una globalització extrema. Les generacions nascudes en les dues últimes dècades estan creixent rodejades d'una càrrega violenta major que la que van rebre els seus predecessors -econòmica, laboral, institucional, cultural.... Per això, no és d'estranyar que davant el predomini de manifestacions i concentracions pacífiques de rebuig total a la violència de finals del segle XX, ara es recuperin qüestionaments clàssics a aquests models, que donen suport a l'ús de la violència -amb diferents variants del mateix concepte- per denunciar la mateixa violència. Desobediències i resistències proposa bussejar als voltants de la pseudoviolència controlada i en petites dosis com a resposta a una violència social permanent. És a dir, l'ús de certes accions que puguin interpretar-se com a violentes i que actuen contra la violència suposadament legitimada, entesa com a força institucionalitzadora, que la població ha acceptat a perpetuïtat i que estan vinculades a la crítica i a l'alleujament i no tant a la venjança. Però, què significa pseudoviolència? Són accions que la societat assumeix com a violentes perquè s'escapen del seu ventall de moviments correctes-tinguem en compte tots els segles d'autocastració- i, per tant, les cataloga com a tals. Però, realment ho són? Orinar, comptar monedes, respirar, jugar al hula-hoop, enfilar-se a un toro mecànic, pintar, asseure's en una cadira o cantar. Què tenen d'extraordinari aquestes accions tan quotidianes i, fins i tot, trivials? En el moment en el qual es pressiona una petita tecla i s'alteren lleugerament aquests moviments la concepció canvia completament, pertorba l'espectador i aquest ho tradueix com a violència -en diferents graus i segons les característiques de la persona: edat, gènere, cultura, història o religió, entre una multitud de paràmetres possibles. Subtils modificacions que provoquen un canvi d'interpretació: és una dona orinant dreta, és comptar monedes i introduir-les en un crani, és respirar abraçada a un esquelet, és jugar al hula-hoop amb espines que fereixen el cos, és enfilar-se a un toro mecànic durant una hora i acabar destrossada, és pintar de manera agressiva mentre s'està hipnotitzat, és asseure's a una cadira després de rebre una ordre o és cantar i tot seguit empunyar una arma de foc. Quan el concepte de deure desapareix, l'ésser humà és lliure i desobedient davant un sistema repressor. En el moment en què se suprimeix una acció robòtica, nascuda i alimentada des d'un sistema heteropatriarcal, així sigui amb un acte aparentment -i definit socialment com a- banal, el subjecte abandona el seu origen etimològic -de subjectar- i es converteix en individu, descripció que el converteix en persona lliure. No cedir un seient a l'autobús a un jove pel fet de ser blanc (EUA, 1955); llevar-se el xador davant del mateix aiatol·là (Iran, 1979); quedar-se quiet davant d'una marxa de tancs (Xina, 1989); ser negra, alçar el puny i plantar-se en mig d'una marxa amb tres-cents neonazis (Suècia, 2016). Però, a més, orinar, comptar monedes, respirar, jugar al hula-hoop, enfilar-se a un toro mecànic, pintar, asseure's en una cadira i cantar. Els petits gestos són els que canvien el rumb de la història, per utòpics que puguin resultar. El projecte Desobediències y resistències va ser un dels guanyadors del Concurso de Proyectos Culturales Gran Canaria Espacio Digital - Cabildo de Gran Canaria 2020, on es va poder veure entre gener i març d'aquest any. Després va passar pel Centro Párraga de Múrcia i ara arriba al Bòlit, abans d'acabar el seu recorregut al Centro de Cultura Contemporánea Conde Duque de Madrid (setembre 2021). Així mateix, compta amb la col·laboració en préstec d'obra de la Colección CA2M de Madrid, la Colección Fundación Otazu i la Colección TEA Tenerife Espacio de las Artes.