Laurent de Sutter ha estat un dels protagonistes del seminari "Narcohumanisme" que es fa en paral·lel a l'exposició homònima comissariada per Eloy Fernández-Porta i Núria Gómez Gabriel. "Narcohumanisme Farmàcies i estupefaents a les pràctiques artístiques actuals" Ana Laura Aláez, Daniel G. Andújar, José Begega, Benzo, Jacobo Bugarín, Óscar Martín, Julia Montilla, Luis Molina-Pantin, Joan Pallé, Daniela Ortiz, RAPAPAWN (Cynthia Alfonso & Óscar Raña) i Quimera Rosa Comissariat: Eloy Fernández Porta i Núria Gómez Gabriel De l’11 de març al 22 de maig de 2022 Bòlit_PouRodó i Bòlit_LaRambla Substàncies estupefaents. Remeis farmacològics. Són els dos significats principals que associem a la paraula droga. Tots dos estan relacionats amb una altra accepció del terme, més infreqüent avui dia: el deute i, amb ell, el malestar que ens produeix deure alguna cosa, els diners, els afectes... la manca de reciprocitat. La qüestió de la droga, doncs, se’ns pot presentar com una part del deute que sempre tenim pendent “amb el plaer” (com escrivia John Lanchaster) i, alhora, com una demanda urgent que ens fa els cos malalt, i que mai no podem satisfer del tot. En ambdós casos l’addicció, com a conseqüència del tracte freqüent amb el narco, és una remor física i psíquica, un crit sord a través del qual el subjecte expressa la seva pròpia insuficiència: “no en tinc prou amb mi mateix”. En aquest subjecte incomplet o mancat, que és també el subjecte de l’amor i de la libido, sembla que els valors científics i filosòfics que han conformat l’estructura moderna del jo han patit una lisèrgica inversió. Si la droga és substància, llavors l’individu és, al seu torn, accident, efecte secundari de l’administració exacta o excessiva de la pastilla o del líquid. Les nostres identitats estan descrites a la lletra minúscula dels prospectes dels medicaments, que, com va dir J. G. Ballard, són literatura i, com a escriptura del símptoma, narren possibilitats, perills, expansions i exaltacions dels sentits i de la ment —una altra distinció que aquí apareix confosa o intoxicada. Al llarg de l’itinerari que hem traçat a “Narcohumanisme” aquest sistema d’inversions i translacions el trobem expressat en inflexions psicodèliques que alteren la percepció (Rapapawn), i també en actes en què l’espai museístic és envaït i transformat per l’esperit nocturnal i dionisíac de la festa (Ana Laura Aláez). El consum d’èxtasi també té el seu monument o noonument (Joan Pallé). L’autobiografia es converteix en un autoretrat clínic (Benzo). Alhora, les pràctiques de consum, tolerades, il·legalitzades o alegals, despleguen totes les seves ressonàncies en termes polítics, ja sigui que es tracti de les polítiques penalitzadores dels processos migratoris (Daniela Ortiz), les que determinen les modalitats de reunió i associació sexual col·lectiva (José Begega) o aquelles altres que creen identitat de gènere a partir de l’experimentació (Quimera Rosa). En les clivelles entre la interioritat i l’exterioritat, la vivència estupefaent incorpora una dimensió espacial i geogràfica. Cartografiar els territoris —paradisíacs, infernals o purgatorials—- i presentar-los com a paisatges de pressió sotmesos a les forces del (narco) capital és l’aspecte que posa en comú diversos projectes que ens ensenyen la ciutat il·luminada per llumenetes de blíster (Julia Montilla), les dinàmiques de compravenda a les catacumbes del deep web (Daniel G. Andújar) i les rutilants i sinistres arquitectures creades pels càrtels, des de Cali (Luis Molina-Pantin) fins a Galícia (Jacobo Bugarín). Aquestes inflexions, i les anteriors, tenen lloc en el context lumínic i sonor generat per Óscar Martín, que ha creat una instal·lació envoltant on les visitants de la mostra es converteixen en subjecte experimental.