Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Girona
Bòlit, Centre d'Art Contemporani de Girona
Parar Taula
Isabel Banal i Tura Sanglas
Comissària: Ingrid Guardiola
Del 15 de juliol al 25 de setembre
Canònica de Santa Maria de Vilabertran
Diàlegs. Art, música i patrimoni és un cicle estival que uneix tres puntals de la cultura, l’art, la música i el patrimoni, a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran.
Des de fa trenta anys, en aquest espai, hi té lloc la Schubertíada, un festival internacional dedicat al món del lied romàntic i a la música de cambra, i des de fa vuit anys consecutius, s’hi duu a terme paral·lelament una exposició d’art contemporani a cura del Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.
“Parar taula” recull en dos espais del monestir de Vilabertran les artistes Tura Sanglas i Isabel Banal. Parar taula és un gest antic i comú. Si es para és per la promesa de disposar i compartir l’aliment. Parar taula és agrair, celebrar, vestir allò més rudimentari i bàsic, també forjar tradicions, silencis. La taula d’El cavall de Torí o les taules de les pel·lícules de Kaurismaki estan nues, subratllen la pobresa -material, emocional— del moment, hi falta alguna cosa. Parar taula és aquell instant de pausa que fa de pont entre dues accions, entre dos moments del dia, entre les absències i les presències. És fer-se meritori del guany d’un dia més, disposar de les eines bàsiques que ens asseguraran la supervivència del cos i del cor. Ocupar la taula és fer-se present, fer el recompte dels que encara hi són i que importen.
A les artistes Isabel Banal i Tura Sanglas, les separen quasi trenta anys de trajectòria i un context ben divers. Però ambdues sensibilitats i pràctiques artístiques —delicades i punyents— conflueixen en una sèrie d’elements. Aquests components transformen el cos pensant i sentint en un lloc ple d’ancoratges, de símbols i formes reincidents. Les artistes predisposen els ingredients, paren taula, fan variacions sobre els mateixos gestos, el perímetre es fa profund i l’objecte esdevé un món. Totes dues, des d’una senzillesa atàvica, refan les taules esdevingudes tàlems o llocs d’acció, maniobren amb les pedres, amb el sabó, amb el pa —de plata, de blat—, transfiguren el cos —propi i aliè—, ressegueixen rastres —quotidians, bíblics, tradicionals, històrics—, treballen en dimensions menudes temes descomunals, poetitzen els símbols femenins i donen protagonisme a allò que, aparentment, sembla ornamental en el pessebre de la vida.
Isabel Banal presenta obra nova amb sobretaula (2022), el díptic pedra filosofal (2022) i dos díptics sense títol, una meditació sobre la pedra i el pa. En la tradició alquimista les pedres filosofals tenien un component sapiencial i curatiu. Oferien una visió de la riquesa no dualista on la matèria i l’ànima es tornaven indistingibles. D’altra banda, el pa, en l’Antic Testament, és mostra d’hospitalitat, de unió, de fertilitat de la terra i dels cors. És moneda de canvi i símbol. L’aliment ho és en tant que matèria que altera el cos i, també l’esperit. Banal torna a allò que l’escriptor Fernando Pessoa anomenava “sensació de coses mínimes” i que, degut a la seva escala i naturalesa (aquesta imbricació entre matèria i concepte), acaben sent universals.
Tura Sanglas presenta dues obres noves Muda (2022) i Llengua paterna (2022), alhora que mostra Vuit serps (2021), feta en el context de la beca de gravat del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona i l’Escola Municipal d’Art de Girona; al mateix temps, l’exposició inclou Rocam (2016). Amb meticulositat i paciència, les pells de la serp van gravant les seves escames, amb lentitud i confiança, la muda va refent-se. Com diu Guim Valls a Pitó: “No comparis una vara de fusta polida amb una serp quan es posa dempeus”. Sanglas erigeix símbols antics (serps, pedres) des d’un tracte obstinat amb la materialitat de les coses per desfer-se d’altres símbols antics (la llengua paterna). "Un cop de fuet fa un blau, però un cop de llengua trenca els ossos", recorda Sanglas a través de la literatura veterotestamentària. I a partir d’aquí: refer els ossos, trencar les herències, mudar els cossos, celebrar la matèria, parar taula.