"Variant Delta" Mireia Ferron i Irena Visa Del 21 de gener al 27 de febrer de 2022 Bòlit_LaRambla Aquest projecte s’emmarca en la residència artística al Delta de l’Ebre, una convocatòria anual que fan, conjuntament, Lo Pati. Centre d’Art de les Terres de l’Ebre i el Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona. Mireia Ferron va ser la guanyadora de la residència del 2020, Irena Visa de la del 2021. Les pràctiques de les dues artistes tenen poc en comú, però les experiències que van fer de la residència són variacions sobre un mateix tema. Les dues artistes indiquen que la vida al Delta no és una vida fàcilment perceptible a l’ull i que només és detectable a partir de sospites. 'Domesticar l’espai' Tant Ferron com Visa van ser residents al nucli urbà de Balada, a l’espai de residència que rep el nom de Baladre, a les Terres de l’Ebre. El baladre és una planta tòxica, molt comuna a algunes ciutats de la costa i a les autopistes o a les carreteres nacionals per separar carrils. El paratge natural de la zona de l’Ebre és idíl·lic i si una s’hi vol perdre a la manera de Thoreau, aquí hi pot trobar la seva cabana. Però el tàndem natura-cultura, que Dona Haraway concentra en un sol concepte, de vegades subratlla la seva escissió. Ferron va passar per la residència el 2020 i Visa hi va estar el novembre passat. El seguit d’objectes que s’exposen són el resultat d’intentar fer possible i sostenible la vida a l’espai aïllat de la residència. Aquesta necessitat de «domesticar» el lloc va portar les dues artistes a reflexionar sobre quins són el mínims subjectius per passar d’un refugi enmig d’un entorn natural a un espai habitable, i quins són els nostres límits de mancances materials per dur una vida còmoda. Com d’important és una bombeta o una tassa? La compra d’aquests elements ha permès poder habitar i utilitzar un espai, que d’entrada es presentava difícil per a la vida quotidiana. Aquests objectes romanen transitòriament aquí i tornaran al seu lloc natural, a la residència de Baladre, quan s’acabi l’exposició. 'Espècie introduïda' La fotografia ha estat l'eina creativa principal de Mireia Ferron. Els seus projectes obliguen l’ull a aturar-se davant d’imatges que tendeixen a la veladura d'una realitat física. Les seves imatges són properes a una abstracció formal dels cossos i la matèria, en què la llum pren un paper protagonista conceptualment. Les seves fotografies presenten una composició de caràcter cinètic, com si les coses estiguessin en un fràgil equilibri, com si tot anés fugint mil·límetre a mil·límetre de forma lenta però imparable, ja sigui per l’efecte del contrast lumínic dels volums que ocupen l’espai o per la forma que tenen els elements dins del quadre. Ferron, a quasi tots els projectes, posa en diàleg les imatges entre elles, silenciosament, a partir del muntatge. Una narrativa visual pròxima al ritme d'un corrent fluvial. En relació amb el projecte a Lo Pati, a Ferron li interessava endinsar-se en l’accident geològic d'un delta, aquell que es mostra des del sediment, el fang de llim i l’argila, aquell que — segons les seves paraules— fa que la mirada deixi d’estar en l’horitzó i caigui a terra. Segons Ferron, la vida animal al Delta no sempre és perceptible des de les evidències òptiques, sinó principalment a partir d’indicis sonors i la disrupció en un ritme constant. El que passa quan l’humà hi passa: la vida fuig. Hi és, però s’escapa de la mirada. I és que la mirada, com diu Ferron, hi és intrusa. 'Ha plogut o han regat' Irena Visa, filla de fotògraf, va començar indagant la relació entre la memòria, la imaginació i les imatges, tant les que han quedat enregistrades mecànicament o digitalment, com aquelles imatges mentals que la gent es fa per evocar els records. Visa ha passat d’analitzar aquestes relacions dissonants a reflexionar sobre altres tipus de dissonàncies, com les que es donen gràcies al llenguatge a través de la teoria triàdica del signe, sobretot la que ens ha arribat per mitjà de Charles S. Pierce. La tensió que un signe (sigui un símbol, una icona o un indici) manté amb el seu referent és tan sospitosa com la que mantenen un record i la seva experiència. Ja ho deia el filòsof Henri Bergson quan es preguntava allò de qui sap si el record del dolor fou dolor en el moment de produir-se. El mateix podríem dir del plaer. En aquest projecte, Visa proposa, segons les seves pròpies paraules: «Una deslocalització d’indicis, de signes, en l’entorn natural que fan que les hipòtesis sobre el seu origen es desdoblin. Així, un terra moll pot ser un indici de pluja però també pot ser un senyal que han regat. A les deu imatges documentals que conformen aquesta exposició s’hi poden veure accions fetes des de 2013 entre el Pla de l’Estany, Barcelona i les Terres de l’Ebre, així com dues accions fetes expressament per a l’interior de la sala del Bòlit_LaRambla: una marca a la paret que no correspon a cap moble i un pilonet de serradures per a una gotera inexistent».